1. En la película "La jungla de cristal 2", el malo propone a McCane y a su amigo un problema. Para desactivar una bomba tienen que colocar sobre una maleta una garrafa con 4 litros de agua, pero sólo disponen de una garrafa de 5 litros y otra de 3 litros, ¿cómo lo resuelven?

Nou cinema aleman (1960-1980)

Després de la derrota de la segona Guerra Mundial, a finals dels anys 50, trobem una davallada en la industria cinematogràfica alemana.
Posteriorment a la Nouvelle Vague francesa, surgirà a Alemania (1962) un grup de cineastes joves. Aquests compartiran un punt de vista crític sobre la societat del seu temps.
El 1962 crearan el manifest d'Oberhausen.
A diferència de la nouvelle vague francesa, no coneixen la tradició cinematogràfica del païs.
La temàtica tractada seran els problemes de joventut, examinant el passat, la posguerra.
Alguns directors destacats són: Volker Schlöndorff y Werner Herzog. Durant els anys 70/80 destacam a Wim Wenders i a Rainer Werner Fassbinder.

Destacam:

1979 "Nosferatu, el vampiro de la noche" de Werner Herzog.
Encara que la història deriva de la novel·la de Dracula de Bram Stoker, el director volia fer un homenatge a la pel·lícula muda de 1922 de Murnau.
1987 "Cobra verde" de Werner Herzog.
Aquesta pel·lícula és un viatge al desconegut. Es submergeix en el cor d'Àfrica, on hi trobem representades la injusticia de l'esclavitud i la brutalitat de les tribus aficanes.

1970 "El tambor de hojalata" de Volker Schlöndorff, basada en la novel·la de Günter Grass.
Film de temàtica antinazi, que transcorre en la ciutat de Danzing, on alemanys, polacs, jueus i Kaschuben (minoria eslava) vivien en armonia, fins que començaren les campanyes nazis.

Wim Wenders tractarà la incomunicació humana i els conflictes personals. Entre els seus films destacam: "Alicia en las ciudades", "Cielo sobre Berlín" i "París, Texas".

Llenguatge audiovisual. Raccord

La paraula raccord fou inventada per els francesos per designar la sensació de continuitat en els plans. El raccord correspon a l'edició i la funció de donar continuïtat als plans. Les lleis de continuïtat afecten a la conjunció harmònica del montatge. Podem trobar continuitat artificial (cutaway) i insers intern (cut-in). La continuitat artificial és la produïda al introduir un pla entre d'altres dos de l'acció principal, però que no és visible en un d'ells. L'insers intern és la introducció d'un detall que és visible en l'acció general, que pot gravar-se intercalat a la fase d'edició.

Aqui he introduït una paròdia en la que es visualitza clarament el concepte d'eix i de raccord.

Cinema a Norteamèrica. Anys 50

A Norteamèrica, degut a l'aparició de la televisió als anys 50, s'imposaran els musicals i les grans superproduccions, les grans estrelles i els guions sobre temes hiestòrics i bíblics.
Algunes de les pel·lícules destacades d'aquesta època:

1952 "Cantando bajo la lluvia" de Stanley Donen y Gene Kelly

Una parella de cinema mut triumfen a Hollywood. Ell coneix a una noia, actriu de teatre de la que s'enamora. Paralelament arriba el cinema sonor i el públic reclama les pel·lícules en sonor. Això resultarà un problema ja que l'actriu que havia triumfat a Hollywood té una veu horrorosa.

Com observaras, el titol de la pel·lícula, t'enllaçarà amb un tros de film de la pàgina de youtube. Visualitza el video i comenta com creus que va influir en els actors o actrius l'inici del cinema sonor.

1958 "Vertigo" Alfred Hitchcock



Narra l'història d'un detectiu amb acrofobia. Es contractat perquè vigili l'esposa d'un amic, la qual creu posseida per una dona morta.
Basada en la novela francesa "De entre los muertos". A la novela el protagonista és un impotent sexual i en la pel·lícula Hitchcock farà diferents alusions al problema sexual del protagonista.
L'apsionada besada entre Scottie i Madeleine, amb una gir de 360ª es va fent colocant els actors sobre una plataforma giratoria, aconseguint que sembli que les parets es mouen.

1954 "La ventana indiscreta" Alfred Hitchcock



1956 "Los diez mandamientos" William Wyler
1957 "El puente sobre el rio Kwai" David Lean
Basada en un episodi bèlic real: durant la segona guerra mundial, un grup de britanics han de construir un pont sobre el riu Kwai sota ordres japoneses.
1959 "Ben-Hur" William Wyler
1962 "Lawrence de Arabia" David Lean

Free cinema

El free cinema o british social realism, el trobem a finals del anys 50 al Regne Unit.Influïts per la nouvelle vague francesa, volien elaborar un cinema socialment compromès. Anaven en contra de la artificialitat narrativa del cine de Hollywood.
El free cinema cerca retratar les persones anònimes de la societat amb pocs recursos i al marge de l'estudi. Generalment, en el principi les seves bandes sonores utilitzaven música de jazz i eren pel·lícules rodades en blanc i negre utilitzant camares lleugeres i de ma.
Un dels principals impulsors d'aquest moviment seria l'escritor John Osborne.
Entre els defensors del nou cinema destacam els crítics de la revista "Sequence" amb Lindsay Anderson i Karel Reisz entre d'altres. En la revista trobariem el manifest del grup inaugurat el 1957.

Com a figures destacades d'aquest moviment: Lindsay Anderson,que rodaria diferents documentals i llargmetratges.
1955 "Foot and mouth"
1963 "El ingenuo salvaje"
1968 "If..." Estricte internat en el que uns adolescents rebels desafien les normes d'un sistema conservador. El protagonista és Malcom Mc Dowel, qui també protagonitzaria "La naranja mecanica" de Stanley Kubrick.
El final és apoteòsic de lliberació violenta, similar a la baralla en la escèna del cafè. És un film antisistema.
Pel.lícula en color que utilitza en algún moment del film el blanc i negre.


Un altre cineasta d'aquest moviment seria Karel Reisz, d'origen chec.
1955 "Momma don't allow"
1960 "Sabado noche, domingo mañana"

I Tony Richardson amb:
1950 "Mirando hacia atras con ira"
1960 "El animador"
1970 "Ned Kelly", interpretada per el cantant Mick Jagger.

L'influencia del free cinema mai ha desaparegut en el cine Britanic. Entre els seus successors trobam: Ken Loach i Stephen Fears.
Stephen Fears, rodarà: "The Queen" el 2006, i també "Mrs Henderson presenta" del 2006, entre d'altres.

Ken Loach rodarà: "El viento que agita la cebada" del 2006, el documental "once de septiembre" del 2002 i "la canción de Carla" del 1995, etre d'altres.
Al igual que els seus antecessors denuncia els traumes que ocasiona en els éssers humans la vida en les ciutats industrials.
Les repercusions socials de la reconversió industrial han sigut tractades en d'altres pel·lícules com "Full Monty" de Peter Cattaneo del 1997.

El documental "11 de Septiembre" 2002, forma part d'un conjunt de documentals de 11 cineastes independents que ofereixen la seva visió sobre els atentats del 11 de setembre de 2001 a les torres gemelas, en onze curts. Cada un dura 11 minut, nou segons i un fotograma.
Cap distribuidor va acceptar exhibir el film a EEUU.

Trobem una nova fornada de directors anglesos que beuen del british cinema. Entre ells Shane Meadows amb "This is England", Danny Boyle amb "Trainspotting" (1996)i Michael Winterbottom amb "24 horas people".
L'última pel.lícula de Danny Boyle "Slumdog Millionaire" 2008, està actualment en cartelera.

Cinema de posguerra

Als anys 50, apareix la televisió. Suposarà una baixada d'espectadors de cinema.
Per recuperar els espectadors la industria apostarà per una nova tecnologia: el cinemascope i posteriorment la Vistavision.
Apareix el cinemascope l'any 53, i la primera película rodada va ser "La túnica sagrada".
Aquest sistema fou inventat per Henry Cheretien, i es caracteritzava per l'us d'imatges amplies en les tomes de filmació. Per aconseguir l'efecte, les camares contenien unes lents anamòrfiques especials (hypergonar). Per descomprimir la imatge durant la projecció, s'utilitzaria una lent contraria a la del rodatge.
Aquest nou format proporcionava 4 pistes magnètiques de so en 35 mm.

Un dels problemes del cinemascope era que en el centre de la pantalla s'aplastava la imatge, cosa que va evitar durant un temps l'utilització de plans curts (primers plans) localitzats en el centre.

Posteriorment apareixeria la Vistavision (1954). La Paramount llançà el format rival del Cinemascope, el Vistavision. En aquest cas no s'utilitzaven lents anamòrfiques que comprimisin la imatge. El so aquí també era monofònic. Posteriorment introduiria un sistema pseudo-stereo.
Hitchcock seria un gran seguidor del sistema i rodaria "Vertigo".

Cine Hindú

La cinematografia india comença a ser reconeguda a partir de 1955 amb la película "Pather Panchali" de Shatyajit Ray, amb música de Ravi Shankar.
Posteriorment sorgiria el fenòmen Bollywood, moltes vegades películes occidentalitzades.
El cinema propiament hindú és un espectacle lúdic on hi trobem tots els gèneres en una mateixa película. Els protagonistes tan prest ploren com riuen o ballen al ritme del hindipop.
Bombay és la capital d'aquesta industria, i és molt frecuent que la música d'una película arribi al mercat mesos abans de la difusió del film.

Cinema Japones

Durant els anys 50 destacam a Japó el cineasta Akira Kurosawa, amb algunes de les seves películes: "Rashomon" del 1950, i "Los siete samurais" de 1954.

Japó havia perdut la segona guerra mundial, hi es trobaven en una situació social pessimista i els creadors tindran més llibertat per fer les seves películes.

Molts estudis es van negar a finançar la película "Rashomon" per considerarla rara.
"Rashomon", és el nom d'una porta real que havia estat destruida. Aquest film es basa en dos històries del mateix autor, la primera és on s'agafa la porta i la discusió moral; la segona, agafa la història de la dona violada i l'home assassinat en el bosc.
Hi trobem multiples flashbacks, i una pessimista visió de la condició humana. Els incidents seran narrats des del punt de vista del lladre, la dona, i l'assassinat amb l'ajut d'un medium, i del llenyataire.

La nouvelle vague

La nouvelle vague o nova ola, 1958-1965,volia anteposar el cinema d'autor enfront el cinema de qualité (comercial). S'inspirarien en els clàssics ( Hawks, Ford, Hitchcock...)i en el neorrealisme italià social.
Nova manera d'abordar el llenguatge cinematogràfic. Partiran els diferents cineastes d'una postura més intelectual i artística.
Dins aquest grup de cineastes francesos trobem a François Truffaut, Jean-Luc Godard, Claude Chabrol i Alain Resnais.

Per molts d'ells el cinema seria una espècie d'autoconeixement personal, rodatges amb camara en ma, fotografia en blanc i negre, interiors amb iluminació indirecte i amb un equip tècnic reduit.

Serà amb l'obra "Los cuatrocientos golpes" de Truffaut, i amb "Hiroshima mon amour" de Resnais, les que despertaran l'atenció del nou fenòmen cinematogràfic.

L'obra "Los cuatrocientos golpes", traducció francesa d'una frase feta "fer les mil i una", té una part autobiogràfica. Es basa en un adolescent parisi, no massa estimat per la seva familia. A poc a poc anirà empitjorant la seva conducta, i la seva propia mare el tancarà en un internat per delincuents, fins el dia que fuig per veure el mar.
Película que fuig de l'efectisme, amb una prodigiosa fotografia, i un repertori de sons urbans admirable. Es planteja el conflicte entre el real i les il.lusions des de l'òptica d'un nen.
Enfront a la rigidesa d'una educació basada en la obediència, Truffaut proposa la voluntat de viure i aprofitar el temps.
Abunden travellings, enquadres de càmara dinàmics i escenaris naturals.
En el cinema de Truffaut no trobem grans efectes visuals, sinó que és interessant per les seves propostes temàtiques.




En el film "Hiroshima mon amour", una jove actriu francesa viatja a Hiroshima per rodar un documental pacifista. Allà passarà la nit amb un home japones que li recordarà l'història d'amor amb un soldat aleman durant la guerra.
Película de memòria i oblit amb la brutalitat de la guerra nuclear com a rerafons.
El film es va rodar durant la guerra freda, en la que el perill de la guerra nuclear era inminent.
Destacam en la película la recreació de la ciutat francesa Nevers, baix l'ocupació alemana durant la segona guerra mundial i la ciutat d'Hiroshima, ciutat en procés de reconstrucció i escenari del primer bombardeig nuclear.